Inspiració per Europa

Viatja i somia: descobreix els punts de trobada del continent i explora els testimonis de la seva història amb una nova mirada.

Com sobreviure a Salzburg

Paraules i expressions que t’anirà molt bé saber per descobrir la ciutat

PER SABER LES TRADUCCIONS, FES CLIC A LES IMATGES!

Hola

Hallo

Adéu

Tschüss

Quant costa?

Was kostet das?

A quina hora és l’esmorzar?

Wann gibt es das Frühstück?

Una taula, si us plau

Einen Tisch, bitte

El compte, si us plau

Die Rechnung, bitte

On és el lavabo?

Wo ist die Toilette?

Dinar

Mittagessen

Sopar

Abendessen

Bon dia

Guten Morgen

Bona tarda

Guten Tag

Bona nit

Guten Nacht

Quan surt el proper tren?

Wann fährt der nächste Zug?

Hi ha alguna especialitat local?

Gibt es irgendeine örtliche Spezialität?

On és la casa on va néixer Mozart?

Wo befindet sich Mozarts Geburtshaus?

Per on hem d’anar per arribar al Castell Mirabell?

Wie kommen wir zum Schloss Mirabell?

Pont

Brücke

On podem tastar el millor apfelstrudel de la ciutat?

Wo gibt es den besten Apfelstrudel der Stadt?

Inspiració per Europa

Viatja i somia: descobreix els punts de trobada del continent i explora els testimonis de la seva història amb una nova mirada.

Salzburg

La destinació musical d’Àustria

Eoin Redican via Visual Hunt / CC BY-NC-ND

Salzburg és una ciutat austríaca amagada a centreeuropa i resguardada pels pics dels Alps. La música és la protagonista de la localitat que presumeix que més del 70% dels seus habitants toca, almenys, un instrument musical.

Una ciutat musical però també dolça, com els dolços que li donen fama: els famosos mozartkugeln. Bombons elaborats amb massapà, festucs, nougat i xocolata. Popularment, aquests dolços també són coneguts com els ‟ous de Mozart” per la seva forma esfèrica.

Elaboració tradicional dels bombons Mozartkugeln. Cafe Konditorei Fürst Salzburg
Bombons Mozartkugeln CC VisualHunt

Tot i que a dia d’avui moltes botigues ofereixen aquesta petita delícia, només hi ha una persona que pot presumir d’haver-ne estat el creador: el pastisser Paul Fürst, qui va elaborar el primer bombó als voltants de l’any 1890. Ja ha passat més d’un segle des d’aleshores, però la confiteria que porta el seu nom segueix sent una cita imprescindible per als amants del dolç.

La ciutat s’omple de vida al carrer Getreidegasse, on els salzburguesos passegen envoltats de riu i muntanya. Ubicat al centre antic i ple de gom a gom, el que més crida l’atenció són els rètols de les botigues, d’estil barroc, que es conserven tal i com eren originalment.

Carrer Getreidegasse. Kirk Siang via Visualhunt / CC BY-NC-ND

Després de passejar i observar les botigues d’aquest allargat carrer, resulta imprescindible aturar-se al número 9, on es troba el pis on va néixer Mozart i on va viure fins als 17 anys. Avui en dia, el pis s’ha reconvertit en museu en honor a l’artista. Un museu que, juntament amb l’acadèmia de música Mozarteum, ha esdevingut punt de culte d’aficionats de la música d’arreu del món.

El Mozarteum és una de les acadèmies de música més prestigioses d’Europa i on es conserva una valuosa col·lecció de cartes manuscrites de Mozart. Ubicada en l’immillorable entorn del Castell Mirabell, els concerts que realitza l’orquestra en les seves majestuoses sales s’han convertit en actes referents de la intensa vida musical dels salzburguesos.

La figura de Mozart segueix bategant al carrer més famós de Salzburg, Getreidegasse, i al Castell Mirabell.

Una ciutat de tradicions, conservadora tant en l’aspecte estètic com en el musical. També destaca pels seus detalls ben cuidats i els ornaments refinats, tal i com s’aprecia a la façana de la Catedral Dom, als patis interiors d’edificis plens d’encant i als carrerons del casc antic on fan vida els seus habitants.

Després de tant passejar pel centre de la ciutat, et ve de gust un pastís Sacher? Són les postres més famoses d’Àustria. I, a Salzburg, hi ha un hotel homònim on serveixen la recepta tradicional d’aquest popular pastís de xocolata i melmelada. La cafeteria de l’hotel és el punt de trobada de les senyores que es reuneixen per prendre un cafè i un pastís mentre gaudeixen de les vistes al riu Salzach i a la fortalesa de Hohensalzburg.

Pastís Sacher

L’hotel Sacher, el lloc ideal on degustar el pastís de xocolata i melmelada més popular d’Europa.

L’ambient no canvia a l’altre costat del riu Salzach. Al llarg del dia, els salzburguesos creuen amb freqüència el torrent que divideix en dos la ciutat, sempre a través d’un dels ponts que defineixen el perfil de la ciutat i entre els quals destaca el freqüentat Makartsteg.

Pont Makartsteg - hiphopmilk via Visualhunt.com / CC BY-NC-ND

Com seria la ciutat si fos una escultura? Des de la Fundació de Salzburg van voler donar resposta a aquesta pregunta i ho van fer iniciant un projecte d’art modern a través del que van convidar artistes internacionals a dissenyar i executar una obra d’art en qualsevol punt de la ciutat. En total, 10 artistes van omplir la ciutat d’art urbà. Però avui en dia, si volem veure-les haurem d’anar fins a la International Würth Collection per gaudir-ne.

Si t’has quedat amb ganes de viure l’art de la ciutat, no et perdis la Thaddaeus Ropac. Una galeria ubicada a la casa neoclàssica Villa Kast que acull exposicions d’artistes com Georg Baselitz, Andy Warhol o Daniel Richter. Gaudir de l’art serà el millor souvenir per al teu record!

Galerie Thaddaeus Ropac

Un altre dels rituals més apreciats pels salzburguesos és assistir a un sopar concert on un conjunt de músics vestits d’època amenitzen l’estada dels clients interpretant algunes de les composicions més conegudes de Mozart. La cita és als salons de la famosa sala barroca de Stiftskeller St. Peter, el restaurant més antic de l’Europa central.

Restaurant Stiftskeller St. Peter. Aggie85 via Visualhunt.com / CC BY-ND
Plat típic Restaurant Stiftskeller St. Peter Aggie85 via Visualhunt.com / CC BY-ND

El menú consta de tres plats que es preparen segons les receptes tradicionals dels segles XVII i XVIII i se serveixen durant les pauses. La sala s’il·lumina amb espelmes i l’ambient és molt agradable.

Salzburg també és una ciutat gastronòmica on gaudir de l’autèntica recepta del Pastís Sacher i assaborir la cervesa centenària Augustiner Bräu.

A Salzburg també trobem la centenària Augustiner Bräu, la cerveseria més gran d’Àustria. Un temple cerveser per als habitants de la ciutat, alguns dels quals tenen, tal com mana la tradició, el seu lloc guardat i la seva pròpia gerra de cervesa personalitzada! Un bon lloc per fer un brindis a l’estil austríac. Prost!

Augustiner Bräu
Augustiner Bräu

Per a més informació pots visitar la web de l’Oficina de Turisme de Salzburg.

LES CLAUS D’AQUESTA CIUTAT:

Un llibre

Les tres vides de Stefan Zweig, la biografia de l’autor Oliver Matuschek, ens endinsa en la ciutat salzburguesa de 1918, just després de la Primera Guerra Mundial.

Un personatge

Wolfgang Amadeus Mozart que va néixer a Salzburg, on va viure fins a la seva adolescència. A dia d’avui, la figura del compositor segueix bategant a la ciutat.

Un lloc

El Cafè Tomaselli, el més antic d’Àustria que conserva el savoir faire de l’època i ofereix una gran varietat de cafès i dolços deliciosos. Una recomanació? Tastar el seu Apfelstrudel!

Una cançó

Més que una cançó, Salzburg és un musical. La ciutat va ser l’escenari de fons del musical Somriures i llàgrimes, una de les produccions més populars de la història del cine.

Un plat

El SemmelKnödel és la recepta estrella de la gastronomia austríaca. Una croqueta de pa que serveix d’acompanyant per a tot tipus de plats. Que aprofiti!

Una festa

La Fira de Sant Rupert que se celebra al setembre, és la cita més esperada pels salzburguesos que es vesteixen de gala, lluint vestits d’època on els barrets de copa i els llargs vestits són els protagonistes.

Vienesos

Persones que viatgen per la vida amb optimisme, valors i d’una manera única, gaudint i aprenent dels petits moments i compartint tot allò viscut.

Un cafè amb Pep Bernadas

Antropòleg curiós que viu endinsat en l’aventura de conèixer el món a través del viatge.

“Vaig néixer fa 64 anys a Gironella. Concebo el viatge com un mitjà per fer preguntes i obtenir respostes. Viatjar no hauria de ser mai una finalitat en sí, sinó un vehicle per créixer i enriquir-nos personal i culturalment.”

Digue’ns quin és el teu racó preferit d’Europa

Em resulta complicat escollir només un racó d’Europa. La capacitat d’aprenentatge és infinita i crec fermament que podem aprendre en qualsevol lloc i moment. Ara bé, pensant en experiències viscudes recordo quan vaig estar al sud de la península d’Ístria, a Croàcia, navegant i veient com es movien les muntanyes del voltant, una sensació inexplicable.

Si haguessis de triar un plat europeu, quin seria?

Per mi, el millor plat europeu és aquell fet amb ingredients bàsics, genuïns, humils, i sobretot, elaborat amb delicadesa, amor i sense processar. Em fascina la capacitat de poder percebre tots els ingredients d’un mateix plat i identificar en ells el sabor i aroma del seu origen i sentir la connexió amb la terra i és que, tal i com deia l’escriptor i periodista Josep Pla “la cuina és el paisatge posat a la cassola”.

Amb quina persona compartiries aquest plat?

Compartiria el plat amb les persones que tinc al meu voltant, amb els de casa i els amics, la gent que estimo. I m’agradaria fer-ho en una taula de dos, per compartir la vivència amb la relació de “tu a tu”, ja que quan es fa en grup la relació amb les persones es dilueix i prefereixo apreciar-la al cent per cent.

El teu plat predilecte del Viena és…?

El meu plat preferit del Viena és el Cevapcice, el picat de vedella en el què pots percebre les espècies aromàtiques, la ceba i el formatge. Acostumo a anar al Viena de Rambles quan acabo tard de reunions i em ve de gust menjar tranquil sense haver-me de preocupar de cuinar més tard.

Hem de reivindicar més la cultura del somriure.

Quin és el major descobriment que has fet mai en un viatge?

Clarament les persones. El món està format per persones, en un viatge coneixes una persona i aquesta es pot quedar per sempre més a la teva vida. A casa meva teníem penjat un gran mural del món i les meves filles descobrien els diferents indrets d’aquest a través de les persones que venien a veure’m.

Què o qui creus que t’ha portat fins on ets avui?

Estic aquí fruit de diverses eleccions que he anat prenent al llarg de la vida. Ha estat la suma de totes aquestes decisions que he tingut la sort de poder prendre, la que a dia d’avui m’ha portat a ser on sóc i qui sóc. Com diuen, la vida és com el flux d’un riu, hi ha una presa que et limita, saps que no pots passar d’aquí però tens la llibertat de moure’t per dins d’aquesta.

Tens la sensació que et queda alguna cosa pendent per fer?

Viatjar. Com he comentat abans, la capacitat d’aprenentatge és infinita, tan infinita com cadascun dels llocs i de les persones que viuen en aquest món i que podríem conèixer a través del viatge.

Què et desperta un somriure?

Un somriure sempre desperta un altre somriure. Crec que hem de reivindicar més la cultura del somriure, quan ho fem contagiem els altres i els convidem a somriure plegats.

M’imagino fent el mateix que faig ara, treballant per Altaïr com a projecte per parlar del món a través del viatge.

Què et va motivar a muntar Altaïr?

El projecte va néixer el 1979. A mi sempre m’ha agradat col·leccionar llibres de viatges i em va sorgir la inquietud de compartir les experiències amb els altres. Va ser així com, juntament amb l’Albert Padrol vam crear Altaïr sota la voluntat d’obrir una porta al món i compartir coneixement. El viatge era per a nosaltres un espai privilegiat que ens permetia oferir una visió de 360º: conèixer, tocar, olorar, viure…

Per què Barcelona i no un altre lloc al món?

Jo sóc de Gironella i ara visc a Arenys. Quan vam fundar el projecte ho vam fer en un local del Raval de Barcelona perquè creiem que aquest havia de ser el seu lloc. Aquest és el món amb el que estem connectats, és el nostre territori, on tenim la família, la llengua i els valors que compartim amb l’entorn sense ni pensar-hi…

Què fas quan no estàs a Altaïr?

Llegir, fer-me preguntes, buscar respostes… A vegades la meva família em pregunta: encara treballes? Però és que per mi Altaïr, lligat a la meva afició per la lectura i les ganes de conèixer món, mai ha estat una feina. No considero que Altaïr acabi sota les parets del local de Gran Via, sempre llegeixo i penso en el projecte inconscientment, perquè això és el que m’agrada fer. Altaïr és la meva passió i és el que seguiria fent encara que no em paguessin.

On t’imagines d’aquí a 10 anys?

M’imagino fent el mateix que faig ara, treballant per Altaïr com a projecte per parlar del món a través del viatge. Això és tot el que m’agrada fer. El passat mes de juliol vam tornar a l’edició en paper, vam publicar un magazine de cultura viatgera, històries humanes i cròniques periodístiques que m’agradaria que perdurés per seguir explicant diferents destinacions. També m’imagino treballant en el mateix espai Altaïr de Gran Via, a Barcelona, per continuar aprenent i compartint vivències amb altres viatgers.

Per a més informació pots consultar la web d’Altaïr

Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

Les expressions que utilitzem en el nostre dia a dia tenen orígens que no t’imaginaves. Sorprèn-te.

Com si em diguessis Llúcia

Com si em diguessis Llúcia! Diem els catalans quan no sabem de què ens parlen. És una expressió que es remunta anys enrere i que, tot i que té un origen confós, sabem que prové de la devoció que tenim el poble català per santa Llúcia (ve del llatí lux, lucis, “llum”), patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista. Però com traduiríeu l’expressió en altres llengües?

ANGLÈS

IT IS GREEK TO ME

AIXÒ ÉS GREC PER MI


ITALIÀ

QUESTO PER ME È ARABO

AIXÒ PER A MI ÉS ÀRAB


CASTELLÀ

ESTO ME SUENA A CHINO

AIXÒ EM SONA A XINÈS


ALEMANY

DAS KOMMT MIR SPANISCH VOR

EM SEMBLA ESPANYOL


En anglès no es refereixen a la mateixa “Llúcia” per dir que no han entès quelcom sinó que es refereixen als grecs i en concret, a la seva llengua. Per això, els anglesos diuen It is Greek to me per referir-se al mateix significat. El seu origen és més clar i és que durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es va continuar emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (És grec; no es llegeix). D’aquesta manera la paraula grec va esdevenir sinònima de cosa incomprensible.

A Anglaterra l’expressió It is Greek to me es féu molt popular al segle XVI amb l’obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l’havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec».

Curiosament, trobem que en alemany s’utilitza l’expressió  “Das kommt mir Spanisch vor” que significa “em sembla espanyol”. Segons una versió poc consistent, l’origen d’aquesta expressió es remunta al segle XVI, quan el rei Carles I d’Espanya i V d’Alemanya va viatjar a Espanya. Com que cap dels seus acompanyants sabia espanyol, aquell idioma els resultà impossible d’entendre i va ser així com aquesta llengua es va convertir en sinònim de inintel·ligible per als alemanys.

Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

Carmen, la femme fatale

Georges Bizet (1838-1875)

L’amour est un oiseau rebelle que nul ne peut apprivoiser…L’amor és un ocell rebel que ningú pot domesticar… Aquestes són les paraules inicials de la famosa ‘Habanera’ de l’òpera Carmen, de Georges Bizet (1838-1875), l’ària de presentació de la protagonista i tota una declaració d’intencions.

Fragment de l'òpera interpretat per "Amics de l'Òpera de Sabadell". Teatre La Faràndula, 2010.

Però, qui és Carmen? Sembla una pregunta sense massa sentit, però cal que ens la fem perquè molt sovint aquest personatge és presentat pels registes de manera equivocada. Molts la descriuen com una dona de la vida i Carmen, gitana sevillana treballadora de la fàbrica de tabacs, no és res d’això. Ella és un esperit lliure, una seductora Dona amb majúscules que ha pres el comandament de la seva vida i del seu destí. Sovint en l’òpera trobem personatges de cartró pedra, sense vida ni cap alè d’humanitat. Caricatures. Carmen, per contra, és un veritable personatge de carn i ossos, un tipus humà realment particular, sobretot per a l’època en que l’òpera transcorre.

Libre elle est née et libre elle mourra!

LLIURE VA NÉIXER I LLIURE MORIRÀ!

Hi ha algú que interfereix en la vida de Carmen. Don José, militar de mentalitat estreta que acaba desertant de l’exèrcit i adoptant la professió de contrabandista per l’amor de Carmen. Per a ell això suposa el màxim deshonor al que es pugui enfrontar. I és per això que dins el seu cap es forma la idea que ell és propietari de Carmen i el seu destí. I així, quan la gitana decideix que en lloc del desertor estima un torero, Escamillo, Don José enfolleix de gelosia. No pot suportar perdre la dona que estima obsessivament. I encara menys el fet que la pèrdua sigui a causa d’una decisió lliure de Carmen. Aleshores, quan ella li diu a la cara que no tornarà amb ell mai de la vida, la mata. Moments abans Carmen, valenta fins al final, diu d’ella mateixa: Libre elle est née et libre elle mourra!… Lliure va néixer i lliure morirà!… 

Sanya Anastasia (Carmen) Teatre La Faràndula (Sabadell). Amics de l’Òpera de Sabadell.

L’òpera “Carmen”, de temàtica espanyola (transcorre a Andalusia), és una de les òperes franceses més emblemàtiques. Sens dubte, la més popular. El llibret es basa en la novel·la del mateix títol de Prosper Mérimée, el qual va conèixer la història, sembla que real, de llavis de la Comtessa de Montijo, mare de la que seria l’emperadriu Eugènia. D’aquí en sortiria la famosa òpera, estrenada en el Teatre de l’Òpera Còmica de París el 3 de març de 1875, amb un fracàs rotund. No sembla que el públic parisenc estigués preparat per a una història tan escabrosa com aquesta. Bizet moriria just tres mesos més tard, amb només 36 anys, i no arribaria a veure la carrera triomfal de la seva òpera, que començaria poc després a Viena.

Bizet mai va arribar a conèixer la carrera
triomfal de la seva òpera.

“Carmen” va ser una òpera clau que va contribuir com cap altra a trencar l’absurda classificació entre ‘òperes còmiques’ (amb diàlegs parlats) i ‘grans òperes’, que imperava en el tancat món de l’òpera francesa.

“Carmen”, una història crua, però sublim, d’amor, gelosia, gitanes, caporals, toreros i contrabandistes. Una obra mestra que tot bon afeccionat ha de veure al menys un cop a la vida.

Si t’has quedat amb ganes de conéixer més sobre l’òpera, no et perdis les representacions que tindran lloc aquest mes de febrer al Palau de la Música.

Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

El naixement de Venus

Galleria degli Uffizi, Florència. Sandro Botticelli (1482-1486)

Considerada l’obra mestra del Renaixement per excel·lència, és també una de les obres més famoses de Sandro Botticelli. Representa el moment en què Venus arriba a una de les illes de Xipre, Pafos o Citera.

Sandro Botticelli, Florència, Itàlia – 1445-1510. El pintor tenia un estil personal i propi, caracteritzat per l’elegància del seu traç, el seu caràcter melancòlic i la força expressiva de les seves línies. El seu interès per la deessa de la bellesa l’hem d’entendre com un intent renaixentista per renovar el cristianisme a través d’idees paganes i de la filosofia platònica.

1. Retorn a l’esteticisme gòtic

L’estil de Botticelli no és realista com el dels seus contemporanis florentins. Amb aquest retorn d’esteticisme gòtic, l’artista pretenia codificar un sentit místic i espiritual incloent-hi les al·legories a allò profà i sagrat o a l’esoterisme i a l’astrologia que tant agradava als refinats promotors de la cultura humanista del Renaixement com els Mèdici.

2. Picant l’ullet a la noblesa florentina

La imatge d’aquesta Venus no és una imatge qualsevol de la deessa, sinó que correspon a la Venus anadiomena, “la que arriba”. Aquest moment va ser descrit per l’historiador romà Plini a Naturalis Historiae, tot un gest de complicitat de Botticelli a la noblesa il·lustrada florentina que llegia els autors clàssics.

3. Símbol de la primavera i la fertilitat

Les figures abraçades representen el matrimoni de la nimfa Cloris o Flora i el déu del vent de l’oest Zèfir. Són els portadors de la primavera i la fertilitat renovada de la Terra, d’aquí les flors i les roses que vénen amb la brisa d’aquests personatges durant l’ajuda a Venus per arribar a l’illa. Si ens hi fixem, les roses dialoguen amb la túnica florida de la figura de la dreta.

4. Les nimfes i la murta

Les Hores o Nimfes eren filles de Zeus i Temis; aquesta figura representa l’hora de la primavera i porta un cinturó fet de murta que, no per casualitat, és la planta sagrada de Venus i el símbol de l’amor etern.

5. Flos mali Medici

El nom llatí de la flor de taronger és Flos mali Medici. D’aquesta manera, la floració del taronger no només al·ludeix l’esplendor de la primavera, sinó també la família dels Mèdici; com és de suposar, el taronger amb flor era l’ensenya de la família.

6. La reina de la bellesa

Aquest rostre tan delicat podria ser un retrat pòstum de Simonetta Vespucci, esposa de Marco Vespucci, que va morir l’any 1476 de pneumònia als 22 anys. Entre la noblesa de Florència es coneixia Simonetta com la reina de la bellesa.

Per a més informació pots visitar la pàgina oficial de Galleria degli Uffizi

Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

El petit príncep

Antoine de Saint-Exupéry

Antoine de Saint-Exupéry (1900 – 1944) era un novel·lista francès i pioner de l’aviació moderna. Abans de la Segona Guerra Mundial va treballar pel correu postal francès en vols internacionals utilitzant aeronaus amb pocs instruments de navegació. Durant la seva vida de pilot es va estrellar en nombroses ocasions i va convertir aquestes experiències en la seva font d’inspiració.

El llibre francès més llegit i traduït de la història

Avui en dia el llibre ja s’ha traduït a més de 250 idiomes i dialectes. Ara bé, la primera publicació impresa no va ser en la seva llengua original, el francès, sinó en anglès quan el 1943 una editorial d’Estats Units va decidir traduir-la i publicar-la a aquesta llengua.  A França, el llibre no es va publicar oficialment fins després de l’alliberament de l’Alemanya nazi, el 1946.

Per què el triem?

Ens presenta un explorador curiós per conèixer nous paisatges, noves persones i en definitiva, nous planetes. Amb la mirada innocent, curiosa i pura de l’infant que tots hem sigut, el Petit Príncep no oblida mai les seves arrels i decideix retornar a allà d’on ve, símbol del final de la resolució de tots els enigmes. Amb aquesta faula l’autor ens mostra que només coneixem el món a través de la comprensió de tot el que hem viscut.

Portada llibre El Petit Príncep (editorial Salamandra)

"Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls."

Així doncs, el petit príncep va domesticar la guineu. I quan es va acostar l’hora d’anar-se’n:

– Ai! —va dir la guineu— … Ara ploraré.

– És culpa teva —va dir el petit príncep—, jo no et volia cap mal, però tu has demanat que et domestiqués…

– És clar que sí —va dir la guineu.

– Però ara ploraràs! —va dir el petit príncep.

– És clar que sí —va dir la guineu.

– Així no hi surts guanyant res!

– Hi surto guanyant —va dir la guineu—, pel color del blat.

Després va afegir:

– Torna a veure les roses. Entendràs que la teva és única al món. Després vine a dir-me adéu i et regalaré un secret.

El petit príncep va anar a veure les roses.

– No us assembleu gens a la meva rosa, encara no sou res —els va dir—. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil d’altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món.

I les roses estaven incòmodes.

– Sou boniques, però esteu buides —va continuar dient—. No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la seva rosa és com vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè es la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.

I va tornar amb la guineu:

– Adéu —li va dir…

– Adéu —va dir la guineu—. Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

Per a més informació pots consultar la pàgina oficial del llibre.

Inspiració per Europa

Viatja i somia: descobreix els punts de trobada del continent i explora els testimonis de la seva història amb una nova mirada.

Cafè Procope

El primer cafè parisenc i la primera geladeria del món

londonconstant via Visualhunt / CC BY-NC-SA

El Cafè Procope és un testimoni indispensable de la història de París. Va ser el primer restaurant-bar de la ciutat, tradicionalment un cafè d’artistes i intel·lectuals que segueix obert fidel a la proposta creada al segle XVII pel seu fundador, Francesco Procopio.

Considerat el primer cafè literari del món on es va gestar la primera enciclopèdia i la Declaració d’Independència dels Estats Units.

L’origen del Procope es remunta a l’any 1686. Va ser aleshores quan el sicilià Francesco Procopio dei Coltelli, saturat de les tavernes i els cabarets francesos, va decidir obrir un elegant lloc per als homes refinats de la cort de Lluís XIV. Va ubicar el Cafè a la Rue du Tournon i posteriorment, va reubicar-lo a la seva adreça actual: al número 13 de la rue de l’Ancienne Comédie. El Cafè Procope va ser el primer establiment de París on no es servia vi, sinó cafè, producte que en aquell moment començava a arribar des del Yemen a les grans ciutats del vell continent europeu.

procope.com

El Cafè Procope, no només va ser el primer en introduir el cafè a París, sinó que també es diu que va ser la primera geladeria del món. La idea de Procopio consistia en apropar al poble els sabors més elitistes de Versailles. Una idea completament revolucionària per l’època que va permetre expandir la tradició de beure cafè i menjar gelats arreu del món.

Procopio, el seu fundador, va popularitzar els sabors que s’amagaven rere els murs de Versailles.

De fet, s’explica que a Sicília ja es degustaven els gelats però la primera persona en comercialitzar-los en un establiment va ser Francesco Procopio. D’aquí que el Procope sigui considerada la primera geladeria del món. Es diu que els seus gelats eren tan saborosos que fins i tot el rei Lluís XIV va anar presencialment a felicitar-lo pel seu producte.

Sorbet, pudding de xocolata i tiramisú
domi-san via VisualHunt.com / CC BY-NC-ND

Però l’exclusivitat del Procope no acaba aquí, aquest establiment també va ser pioner en obrir les seves portes a les dones, un dret que no s’havia vist fins aquell moment.

Cafè literari, revolucionari i romàntic

El 1689 la “Comédie Française” es va instal·lar prop del Cafè, ajudant-lo a convertir-se en el centre neuràlgic de crítics literaris, dramaturgs, filòsofs i escriptors.

En poc temps, Le Procope va passar de ser el primer cafè literari del món a convertir-se en el lloc de discussió política per excel·lència.

Al voltant del cafè i de les llargues tertúlies es difonien lliurement les idees més revolucionàries. Així es va convertir en el punt de trobada dels revolucionaris Robespierre, Danton, Camille Desmoulins i Marat. Va ser en el mateix Cafè on es va presentar per primera vegada el barret frigi, símbol de llibertat durant la Revolució Francesa.

Un cafè pioner: el primer en obrir
les seves portes a les dones.

Amb el temps, el Cafè va esdevenir també el punt de trobada d’escriptors romàntics com George Sand, Alfred de Musset i Víctor Hugo, realistes com Balzac, simbolistes com Théophile Gautier o decadentistes com Verlaine i Oscar Wilde. Fins i tot s’explica que aquí va néixer la idea de crear una “Enciclopèdia”, en una conversa entre Diderot i d’Alembert. Posteriorment, també es reuniren en el cafè Voltaire, Rousseau, Marmontel, i el propi Benjamin Franklin. De fet, s’explica que va ser aquí on el polític nord-americà va redactar el text de la Declaració d’Independència dels Estats Units. Per això, en el cafè encara es conserva una placa commemorativa al polític nord-americà.

Placa del Cafè Procope. Malinche via Visualhunt / CC BY-NC
Taula de Voltaire i retrat de Procopio. Imatge de Travelsignposts
Barret de Napoleó. Imatge de Travelsignposts

Però la història del Procope no acaba aquí. S’explica que Napoleó Bonaparte, quan encara era un jove militar desconegut, va deixar el seu barret a Le Procope com a fiança de pagament perquè no portava suficients diners a sobre.

Parada indispensable dels exploradors curiosos

Entrar al Cafè Procope és un viatge en el temps. Envoltat de miralls majestuosos, qualsevol pot respirar solemnitat i elegància. Al peu d’una imponent escalinata que arriba al primer pis, es pot trobar una col·lecció d’autògrafs de Paul Auster, Paul Guth o Anthony Quinn, entre altres celebritats.

procope.com

Pujant la gran escala, es descobreixen els tresors només accessibles pels que han reservat amb antelació: la taula original de Voltaire i el saló Rousseau. Per tots costats, làmpades d’aranya de cristall, butaques de color salmó, parets vermelles i quadres ovalats amb personatges històrics que poden explicar més de tres segles d’història.

Per a més informació pots visitar la pàgina oficial del Cafè Procope.

Blog de notícies

Nova entrega del Globus: Els Alps suïssos i la xocolata

Al Viena convidem els més petits a viure aventures per aprendre i descobrir tresors per Europa a través d’un món genuí i autèntic. En aquesta entrega, el Jac i la Bruna viatgen als Alps suïssos, on coneixen l’apassionant món de la xocolata. Podeu llegir la història demanant la revista a qualsevol dels nostres locals o seguir llegint, descobrint i jugant a través de la web interactiva Globus.

A més, després de la fascinant experiència dels petits viatgers a la fàbrica de xocolata, al Viena convidem els més menuts a enviar-nos receptes amb xocolata i guanyar un taller de piruletes d’aquest ingredient. No us ho penseu més, envieu la vostra recepta!

Blog de notícies

Cabrera de Mar i Lleida estan de celebració!

Al Viena celebrem el 1r aniversari dels restaurants de Cabrera de Mar i de Lleida. Per celebrar-ho amb els nostres clients, durant la setmana del 24 d’octubre, obsequiarem tots els clients amb una copa de cava.

L’establiment de Cabrera de Mar, el segon que vam obrir a la comarca del Maresme, està ubicat al Parc Comercial de Cabrera de Mar, proper a la sortida de Mataró en direcció Barcelona.

L’establiment de Lleida, el primer de la província, es troba a la Zona Comercial La Copa d’Or.