Un teatre màgic
ple d’història
Era el Teatro
alla Scala!
Els dos germans, que duien una roba molt elegant, han baixat per unes escales i han anat a parar a un camerino. Era una habitació plena de miralls i un sofà de vellut. De cop i volta han sentit uns plors que venien de sota el tocador.
S'han ajupit i hi han trobat una noia que els ha explicat que era cantant d'òpera, concretament soprano, i que aquella nit tenia una gran actuació, però que estava molt preocupada:
"M'acaben de dir que també
hauré de ballar i no en sé..."
Com podien ajudar-la? La Bruna ha tingut una idea:
"I si ens posem a sota la teva faldilla i et fem
pessigolles a les cames quan hagis de ballar?"
La noia ha dubtat una mica però finalment ha dit que sí.
Han pujat dalt de l'escenari i la música ha arrencat.
Quins nervis, l'espectacle
ja estava en marxa!
La Bruna, el Jac i el Fritz estaven quiets sota la faldilla de la cantant i en el moment que ella ha començat a cantar, li han fet pessigolles.
Però la soprano estava tan emocionada, sentia tant l'òpera que cantava, que ha començat a fer voltes sobre si mateixa tota sola. Ha girat i girat fins que s'ha elevat del terra! Els germans estaven impressionats:
"Uauuu!"
Clica per veure la soprano ballar!
Els dos nens i el Fritz han hagut de córrer a amagar-se darrere el decorat. Uff, que bé, ningú els havia vist! Mentrestant la cantant d'òpera seguia volant per l'escenari. I el públic, que estava meravellat, s'ha posat dret i ha trencat a aplaudir.
Ja era hora de tornar cap a casa, però el Fritz estava paralitzat, no es movia i mirava fixament la dansa.
Què li passava?
Llavors el Jac ha agafat el Fritz a coll i se l'ha volgut posar a l'espatlla. Però en Fritz s'ha enfadat i li ha demanat al Jac que el tornés a deixar a terra. I un cop a terra, s'ha quedat paralitzat de nou.
"Bruna, no entenc per què es queda tan quiet, no li havia passat mai això!",
ha exclamat el Jac.
La Bruna ha comentat que potser el Fritz estava cansat, i en aquell moment al Jac se li ha encès la bombeta:
"Ja sé què li deu passar!
Segur que té gana!"
Així doncs, els dos nens han anat a la recerca de menjar. Han començat a caminar pels carrers de Milà i tot d'una s'han trobat davant d'Il Duomo, la catedral de la ciutat. Òndia! Era una església immensa, altíssima i plena d'arcs i estàtues. La Bruna s'ha aturat a mirar-la i el Jac se li ha amagat a l'esquena.
"Què et passa, Jac?", i ha preguntat la Bruna. I el seu germà ha assenyalat cap amunt, a unes estàtues amb caps d’animals, dents esmolades i ales; i ha contestat tot tremolant:
"Brrr... és que... aquestes estàtues,
les dels monstres, em fan por..."
La Bruna ha rigut i li ha dit que allò només eren gàrgoles, que eren canonades per fer sortir l'aigua de la teulada, i que no li farien res. El Jac li ha respost que ja ho sabia, però que, de totes maneres, millor que marxessin corrents d'allà.
En girar una cantonada han trobat un restaurant. Hi han entrat i han vist que el primer plat de la carta era Antipasto. Com que tenien gana, s'han assegut a una taula i n'han demanat un per cada un. Els hi han dut una fusta amb formatges, olives, embotits, verdures i bastons de pa. Quina fila tan deliciosa...
Nyam-nyam!
Era tan bo que també n’han encarregat un pel Fritz, i quan l'han tingut a punt, han tornat al Teatre. El Fritz encara continuava paralitzat. Llavors la Bruna ha agafat el plat i li ha col·locat enfront del musell, per veure si l'ensumava; però no ha funcionat.
"Jo diria que el Fritz no s'hauria mogut ni que li haguéssim ensenyat una gàrgola monstruosa!", ha rigut el Jac. La Bruna s'ha enriolat i tot seguit s'ha fixat bé en el Fritz. No treia la mirada ni un segon de la cantant d'òpera. Podia ser que s'hagués enamorat del talent i la bellesa de la soprano? Això semblava!.
La Bruna i el Jac haurien d'esperar que acabés l'espectacle per poder tornar a agafar el Globus.
Ai, l'amor...!
