Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

La Traviata

La gran òpera de Verdi, basada en la novela “La Dama de les Camèlies” d’Alexandre Dumas.

“Ah, fors’è lui… Follie! Delirio vano è ques- to!…·” “Ah, potser és ell… Bestieses! Aquest és un va deliri!…” Aquests són els versos que encapçalen l’ària i cabaletta de la gran escena de Violetta, al final de l’acte primer de La Traviata, la famosa òpera de Verdi.”

Fragment de l'òpera interpretada pel Cor Amics de l'Òpera de Sabadell.

Violetta Valéry, una cortesana, una mantinguda, o, més cruament, una prostituta de luxe en el París de la dècada de 1840, n’és la protagonista. Però Violetta no és més que la tercera encarnació d’un mateix personatge i la que ha fet que la fama d’aquest arribi a tots els racons del món.

És una de les òperes més representades i aclamades diàriament a tot el món.

Violetta, creada mitjançant els versos de Francesco Maria Piave i la música de Giuseppe Verdi, procedeix directament de Marguerite Gautier, l’heroïna de “La Dama de les Camèlies”, novel·la i posterior obra teatral creada per Alexandre Dumas, fill. El literat es va inspi- rar en un episodi de la seva pròpia vida, un idil·li amb Marie Duplessis (1824-1847). Avui en dia aquesta és només una nota a les guies turístiques de París en parlar del cementiri de Montmartre, on està enterrada.

RAGMENT DE L’ÒPERA. ANTONIO IRANZO (ALFREDO), MAITE ALBEROLA (VIOLETTA), COR AMICS DE L'ÒPERA DE SABADELL

La Traviata ens narra com Violetta s’enamora del jove provincià Alfredo Germont (Armand Duval a la novel·la de Dumas) i per ell deixa la vida de mantinguda per retirar-se a una existència tranquil·la al camp. En l’ària que encapçala aquest article, la protagonista reflexiona sobre si Alfredo, a qui acaba de conèixer, serà aquell que sempre ha somiat, amb qui podrà conèixer l’amor. Ràpi- dament descarta la idea pensant que ella no està feta per a aquesta vida. Però a l’acte segon, que comença immediatament, ja veiem que sí, que Alfredo és “aquell” que l’ha rescatat de la mala vida i l’ha portada a estimar i ser estimada.

MAITE ALBEROLA (VIOLETTA), ISMAEL PONS (GIORGIO)

Però la vida és dura i aviat algú s’encarrega de malmetre-la: el pare d’Alfredo, Giorgio, burgès de mentalitat estreta, no pot tolerar la situació per culpa de les convencions socials. Té una filla per casar i el seu promès la deixarà si Alfredo no renuncia a viure amb una dona de passat tèrbol. Violetta, ànima generosa, fa el sa- crifici i abandona el seu estimat, sense més explicacions. Alfredo, ferit en el seu amor propi, la humilia en públic, però ella el perdona. En el tercer acte, Violetta ja és una ombra de si mateixa i sucumbeix a la tuberculosi al final, envoltada dels Germont, pare i fill, que, penedits, han corregut al seu costat. És, sens dubte, un dels finals més commovedors de qualsevol òpera del repertori.

Verdi, sense perdre la calma, pensava que el temps reivindicaria la seva obra.

La Traviata fou estrenada en el Teatre La Fenice de Venècia el 6 de març de 1853 i fou un sonor fracàs de- gut a la inadequada primera intèrpret de Violetta. Però, en realitat, les raons són més profundes: el públic veia retratada la seva hipocresia social en un tema contempo- rani i això no els hi va agradar. Finalment La Traviata fou representada per segona vegada, un any més tard, amb un gran èxit, a Venècia, aquesta vegada al teatre San Benedetto. A partir de llavors, ha estat una de les òperes més estimades pel públic.