Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

Els Preludis

Quina altra cosa és la nostra vida sinó una sèrie de preludis a aquell Himne del qual la primera i solemne nota és entonada per la Mort?

Franz Liszt

(Doborian, Hungria, 27 d’octubre del 1811 – Bayreuth, 31 de juliol del 1874)

Els orígens dels Preludis és nebulós. Originalment era una composició per a cor masculí i dos pianos, que Liszt començà a escriure durant un viatge per França, Espanya i Portugal l’any 1854.  Els primers esbossos formaven part d’un cicle coral anomenat Les Quatre Éleménts.

El títol sembla provenir d’un poema d’Alphonse de Lamartine que segons algunes fonts Liszt va conèixer a Marsella tot i que segons altres estudiosos no guarda cap relació.

Aquest poema simfònic fou el primer  que es va interpretar en públic de la sèrie de 13 que Liszt escrigué i hom el considerà una nova manera d’escriure música. Un poema simfònic és una composició en un sol moviment que descriu imatges, caràcters, paisatges o estats d’ànim.

En certa manera, la base d’aquest gènere l’albirà Beethoven quan al prefaci de la Simfonia Pastoral escrigué: Més l’expressió del sentiment que dibuixar-lo. I Liszt exclamava: Més que descriure una imatge, el que intento és mostrar l’emoció que em provoca aquesta imatge.

Liszt afirmava: “Més que descriure una imatge, el que intento és mostrar l’emoció que em provoca aquesta imatge”.

Estrenat el 1855 va ser l’únic poema que tingué èxit, i se’l pot considerar una autobiografia musical on ens mostra el desenvolupament d’un home des de la primera joventut fins a la maduresa.

Sortosament, Liszt mai va saber que els nazis varen utilitzar una part dels Preludis com a tema oficial del seu noticiari propagandístic German Weekly Newsreel Service, als anys 1944-45; una mena de Nodo nazi.

Com a gran improvisador que era,  amb aquest tipus d’obres, creava una melodia que repetia moltes vegades canviant el ritme, les notes, la velocitat o la manera de tocar-la.

La seva faceta més coneguda fou com a virtuós del piano. Els seus concerts, a la manera d’un rock star, creaven escenes d’explosions emocionals en els seus seguidors, situació que s’ha descrit amb el nom de Lisztomania.

Durant un viatge a Espanya visità un dels grans especialistes en Bach, que li demanà que toqués al piano la Fantasia i Fuga en sol menor. Liszt  va tocar tres versions improvisades, amb la següent explicació: vaig fer la primera versió, tal com Bach l’hauria fet, la segona com jo l’entenia i la tercera tal com l’hauria interpretat per enlluernar al públic.

Com a anècdota, destacar que Franz Liszt, paradigma del músic romàntic, donà un concert als dotze anys i entre el públic es trobava Beethoven que en acabar el concert  l’abraçà, cosa molt estranya en ell.

Franz Liszt donà un concert als dotze anys i entre el públic es trobava Beethoven que en acabar el concert fou a abraçar-lo.

I avui en dia, què ha quedat de tota aquesta música? Doncs, per exemple, la Rapsòdia Hongaresa Nº 2, per piano i orquestra, s’ha utilitzat en nombroses bandes sonores de pel·lícules com: Shine (1996) The Cat Concert de Tom i Jerry (1947), Convict Concert del Pájaro Loco (1954), Rhapsody Rabbit de Bugs Bunny (1946), Qui enganyà Roger Rabbit? (1988) amb l`ànec Donald i Lucas, Si yo fuera diputado (1952) amb Cantinflas o Animaniacs: El desig de Wakko (1994).