Explora la carta

Som artesans moderns apassionats del nostre ofici. Preservem receptes i vetllem pel producte amb honestedat i transparència.

Piri Piri

O tesouro português.

Piri Piri

ELS INGREDIENTS

  • Pollastre
  • Salsa piri-piri
  • Pebrot vermell escalivat
  • Ceba cuita
  • Formatge emmental
  • Compota de poma
  • Pa rodó d’elaboració pròpia

L’origen del plat

Ens inspirem en la gastronomia de Portugal per apropar-vos una recepta completa que combina la melositat del pollastre amb la salsa piri-piri, una proposta molt saborosa i un punt de picant.

Aquest estiu viatgem a Lisboa per presentar-vos el Piri-piri, un entrepà de pollastre, salsa piri-piri, formatge emmental, pebrot escalivat, ceba cuita i compota de poma; ingredients que servim dins el nostre pa rodó d’elaboració pròpia.

RAPIDOELECTRO ON VISUALHUNT / CC BY-SAC

La salsa piri-piri és la protagonista de la recepta. El piri-piri, un ingredient indispensable a qualsevol casa portuguesa, va arribar a Portugal a través de les seves colònies africanes. S’elabora amb una mescla de xili amb pebre vermell, coriandre i pebre de Caiena, entre altres espècies. N’és el resultat una salsa cremosa amb un lleuger toc picant, que mostra la influència dels nous ingredients vinguts de les colònies, que es van introduir a la gastronomia del país. De fet, el nom deriva directament de la llengua suahili: piri-piri  significa ‘pebre-pebre’.

La salsa piri-piri aporta un toc picant que embolcalla tota la boca.

La recepta que us proposem és calenta i contundent, ideal per assaborir com a plat principal. La tendror del pollastre combina a la perfecció amb el formatge emmental, el pebrot escalivat i la ceba cuita; mentre que la compota de poma hi aporta un punt de melositat, i el piri-piri s’emporta tot el protagonisme en boca i n’és el sabor principal.

Piri-piri

Durant molts segles, Portugal va tenir colònies a diferents continents del món, i aquestes van tenir una important influència en la gastronomia del país. N’és una mostra clara l’ingredient estrella de la nostra recepta, el piri-piri, que prové de l’Àfrica i és molt comú a Angola, Namíbia i Moçambic.

El piri-piri també és conegut com a peri-peri, pili-pili, diable africà o xili. És una varietat de la família de l’arbust Capsicum frutescens, que produeix fruits picants. Els fruits normalment mesuren entre 8 i 10 centímetres de llarg. Inicialment són de color verd, però quan maduren prenen un color vermell brillant.

El xili és ideal per condimentar carns i peixos, i és exquisit si es rosteix a la graella, al forn o a la planxa. La salsa que s’elabora amb el xili és tan popular a Portugal que es comercialitza per condimentar plats tan populars com el pollastre al piri-piri, una recepta d’arreu del país.

TOMPAGENET ON VISUAL HUNT / CC BY-SA
WIKIMEDIA

Exploradors portuguesos

Portugal i el mar, un binomi que resulta impossible de separar. La cultura, la cuina i els costums dels portuguesos no serien el mateix sense tot el que van aportar els exploradors portuguesos a través de les seves expedicions marítimes.

Des del segle xiv , els portuguesos van començar a navegar per aigües d’arreu del món. Tot i així, no va ser fins als segles xv i xvi que van començar els anomenats descobriments portuguesos, una sèrie de viatges marítims i exploracions dutes a terme pels portuguesos entre el 1418 i el 1543. Aquests descobriments van ser els responsables de l’expansió de Portugal i van contribuir a delinear el mapa del món. Aquesta iniciativa va sorgir a la fi de la Reconquesta amb la finalitat de cercar vies de comerç alternatives a les del mar Mediterrani.

Portugal va convertir-se en la primera potència marítima del món: pels seus descobriments, pel reconeixement oceanogràfic de l’Atlàntic i pel desenvolupament de les tècniques i els mètodes de navegació. No és estrany, doncs, que fos el bressol dels primers exploradors. Entre aquests destaquen Fernão de Magalhães, que va ser el primer a circumnavegar tot el globus; Bartolomeu Dias, que va descobrir l’actual cap de Bona Esperança i que en aquell moment, el 1488, va anomenar cap de les Tempestes; i, posteriorment, Vasco da Gama, que va descobrir que podia passar aquest cap i seguir navegant fins a l’Índia, i per això el va anomenar cap de Bona Esperança.