Vienesos

Persones que viatgen per la vida amb optimisme, valors i d’una manera única, gaudint i aprenent dels petits moments i compartint tot allò viscut.

Un cafè amb Pep Bernadas

Antropòleg curiós que viu endinsat en l’aventura de conèixer el món a través del viatge.

“Vaig néixer fa 64 anys a Gironella. Concebo el viatge com un mitjà per fer preguntes i obtenir respostes. Viatjar no hauria de ser mai una finalitat en sí, sinó un vehicle per créixer i enriquir-nos personal i culturalment.”

Digue’ns quin és el teu racó preferit d’Europa

Em resulta complicat escollir només un racó d’Europa. La capacitat d’aprenentatge és infinita i crec fermament que podem aprendre en qualsevol lloc i moment. Ara bé, pensant en experiències viscudes recordo quan vaig estar al sud de la península d’Ístria, a Croàcia, navegant i veient com es movien les muntanyes del voltant, una sensació inexplicable.

Si haguessis de triar un plat europeu, quin seria?

Per mi, el millor plat europeu és aquell fet amb ingredients bàsics, genuïns, humils, i sobretot, elaborat amb delicadesa, amor i sense processar. Em fascina la capacitat de poder percebre tots els ingredients d’un mateix plat i identificar en ells el sabor i aroma del seu origen i sentir la connexió amb la terra i és que, tal i com deia l’escriptor i periodista Josep Pla “la cuina és el paisatge posat a la cassola”.

Amb quina persona compartiries aquest plat?

Compartiria el plat amb les persones que tinc al meu voltant, amb els de casa i els amics, la gent que estimo. I m’agradaria fer-ho en una taula de dos, per compartir la vivència amb la relació de “tu a tu”, ja que quan es fa en grup la relació amb les persones es dilueix i prefereixo apreciar-la al cent per cent.

El teu plat predilecte del Viena és…?

El meu plat preferit del Viena és el Cevapcice, el picat de vedella en el què pots percebre les espècies aromàtiques, la ceba i el formatge. Acostumo a anar al Viena de Rambles quan acabo tard de reunions i em ve de gust menjar tranquil sense haver-me de preocupar de cuinar més tard.

Hem de reivindicar més la cultura del somriure.

Quin és el major descobriment que has fet mai en un viatge?

Clarament les persones. El món està format per persones, en un viatge coneixes una persona i aquesta es pot quedar per sempre més a la teva vida. A casa meva teníem penjat un gran mural del món i les meves filles descobrien els diferents indrets d’aquest a través de les persones que venien a veure’m.

Què o qui creus que t’ha portat fins on ets avui?

Estic aquí fruit de diverses eleccions que he anat prenent al llarg de la vida. Ha estat la suma de totes aquestes decisions que he tingut la sort de poder prendre, la que a dia d’avui m’ha portat a ser on sóc i qui sóc. Com diuen, la vida és com el flux d’un riu, hi ha una presa que et limita, saps que no pots passar d’aquí però tens la llibertat de moure’t per dins d’aquesta.

Tens la sensació que et queda alguna cosa pendent per fer?

Viatjar. Com he comentat abans, la capacitat d’aprenentatge és infinita, tan infinita com cadascun dels llocs i de les persones que viuen en aquest món i que podríem conèixer a través del viatge.

Què et desperta un somriure?

Un somriure sempre desperta un altre somriure. Crec que hem de reivindicar més la cultura del somriure, quan ho fem contagiem els altres i els convidem a somriure plegats.

M’imagino fent el mateix que faig ara, treballant per Altaïr com a projecte per parlar del món a través del viatge.

Què et va motivar a muntar Altaïr?

El projecte va néixer el 1979. A mi sempre m’ha agradat col·leccionar llibres de viatges i em va sorgir la inquietud de compartir les experiències amb els altres. Va ser així com, juntament amb l’Albert Padrol vam crear Altaïr sota la voluntat d’obrir una porta al món i compartir coneixement. El viatge era per a nosaltres un espai privilegiat que ens permetia oferir una visió de 360º: conèixer, tocar, olorar, viure…

Per què Barcelona i no un altre lloc al món?

Jo sóc de Gironella i ara visc a Arenys. Quan vam fundar el projecte ho vam fer en un local del Raval de Barcelona perquè creiem que aquest havia de ser el seu lloc. Aquest és el món amb el que estem connectats, és el nostre territori, on tenim la família, la llengua i els valors que compartim amb l’entorn sense ni pensar-hi…

Què fas quan no estàs a Altaïr?

Llegir, fer-me preguntes, buscar respostes… A vegades la meva família em pregunta: encara treballes? Però és que per mi Altaïr, lligat a la meva afició per la lectura i les ganes de conèixer món, mai ha estat una feina. No considero que Altaïr acabi sota les parets del local de Gran Via, sempre llegeixo i penso en el projecte inconscientment, perquè això és el que m’agrada fer. Altaïr és la meva passió i és el que seguiria fent encara que no em paguessin.

On t’imagines d’aquí a 10 anys?

M’imagino fent el mateix que faig ara, treballant per Altaïr com a projecte per parlar del món a través del viatge. Això és tot el que m’agrada fer. El passat mes de juliol vam tornar a l’edició en paper, vam publicar un magazine de cultura viatgera, històries humanes i cròniques periodístiques que m’agradaria que perdurés per seguir explicant diferents destinacions. També m’imagino treballant en el mateix espai Altaïr de Gran Via, a Barcelona, per continuar aprenent i compartint vivències amb altres viatgers.

Per a més informació pots consultar la web d’Altaïr