Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

Tosca

Retrat d’una època convulsa.

Vissi d’arte, vissi d’amore… He viscut de l’art, he viscut de l’amor…  Tot bon afeccionat a l’òpera coneix sens dubte aquestes paraules que encapçalen l’ària de Tosca en el segon acte de l’òpera que porta el seu nom.

Fragment de l'òpera interpretat per "Amics de l'Òpera de Sabadell". Teatre La Faràndula, 2012.

L’heroïna es pren uns moments d’intimitat, enmig d’una terrible escena de tortura psicològica, per dialogar amb Déu. Ella, que és una dona devota i pietosa, que sempre que ha pogut ha ajudat els desvalguts, ha portat flors i joies a la Madonna, ha cantat als astres… ara, en una hora tan dolorosa, demana comptes a Déu… Per què em pagues d’aquesta manera?

Aquesta ària, una de les més apreciades del repertori i que incorpora un sentiment de dolor extrem, és un fidel reflex de la trama de “Tosca”, de Giacomo Puccini. Una història d’amor, gelosia, sexe i política. Quasi res! La trama que ens explica aquesta òpera ens transporta a Roma l’any 1800, una època molt convulsa de la història europea. La Revolució Francesa havia tingut lloc, trasbalsant consciències i règims polítics. Passat el punt culminant, la torxa de les noves idees l’havia pres un jove i brillant general francès, originari de Còrsega, Napoleó Bonaparte. Encara no s’havia auto-proclamat emperador, però ja tenia tota Europa en contra. Havia envaït Roma i havia fet presoner el Papa, que havia mort a França.

Una història d’amor, gelosia, sexe i política.

Aquesta ària, una de les més apreciades del repertori i que incorpora un sentiment de dolor extrem, és un fidel reflex de la trama de “Tosca”, de Giacomo Puccini. Una història d’amor, gelosia, sexe i política. Quasi res! La trama que ens explica aquesta òpera ens transporta a Roma l’any 1800, una època molt convulsa de la història europea. La Revolució Francesa havia tingut lloc, trasbalsant consciències i règims polítics. Passat el punt culminant, la torxa de les noves idees l’havia pres un jove i brillant general francès, originari de Còrsega, Napoleó Bonaparte. Encara no s’havia auto-proclamat emperador, però ja tenia tota Europa en contra. Havia envaït Roma i havia fet presoner el Papa, que havia mort a França.

El juny de 1800, quan transcorre “Tosca”, el nou pontífex, Pius VII, ja havia estat elegit a Venècia, però encara no havia trepitjat la seva capital, que romania ocupada pels exèrcits del reaccionari regne de Nàpols. La persecució dels elements ‘subversius’, personificada en l’òpera pel malvat baró Scarpia, es troba en el seu apogeu i ningú pot estar tranquil. El pintor Mario Cavaradossi és detingut i sotmès a tortura i la seva amant, la cantant d’òpera Floria Tosca, suplica per la seva vida. Scarpia, un fals devot, desitja la cantant amb luxúria i l’obliga a cedir: entregar-se a canvi de la vida i llibertat de Mario. Tosca, però, mata el pèrfid Scarpia abans no li posi la mà al damunt. L’òpera acaba, però, malament. El difunt cap de policia l’havia enganyat i Mario acaba morint davant l’escamot d’afusellament i la desesperada Tosca, perseguida pels esbirros que han descobert el cadàver del seu líder, s’estima més morir tot saltant des dels merlets de Castel Sant’Angelo.

Aquesta òpera s’inspira en una obra teatral francesa, “La Tosca”, original de Victorien Sardou i estrenada l’any 1887. Fou un dels més grans èxits del seu autor i també el rol fetitxe de l’actriu que va encarnar el paper en l’estrena i la va portar arreu del món: la mítica Sarah Bernhardt. Puccini va tenir l’ocasió de veure l’obra i de seguida va veure-hi les possibilitats de fer-ne una òpera, així que va demanar el seu editor, Giulio Ricordi, que negociés amb Sardou els drets per adaptar l’obra a l’òpera. No va ser cosa fàcil però al final van arribar a un acord. Sardou, però, es va queixar que el compositor escollit, Puccini, era relativament desconegut i a més, no li agradava la seva música. El músic, ofès, es va retirar del projecte i els drets van ser adjudicats a un altre compositor, completament oblidat avui en dia, Alberto Franchetti. Luigi Illica va escriure el llibret però Franchetti no es va sentir mai a gust amb l’obra i finalment, el 1895 Puccini la va recuperar.

Es va estrenar en un moment convuls arreu d’Itàlia, quan el país tenia una gran presència del terrorisme anarquista que, mesos després, va assassinar al rei.

L’estrena de “Tosca” va tenir lloc en el Teatro Costanzi, de Roma, el 14 de gener de 1900, prenent el caire d’esdeveniment nacional, amb assistència dels reis d’Itàlia. Aquells temps a Itàlia eren igualment turbulents, amb una gran presència en tot el país del terrorisme anarquista que, pocs mesos després, aconseguiria assassinar el mateix rei, Humbert I. Així que l’estrena de l’òpera va estar rodejada de grans mesures de seguretat, que fins i tot van fer posposar l’estrena uns dies.

Malgrat totes les dificultats, “Tosca” es va imposar i avui en dia és una de les òperes imprescindibles del repertori, amb una música expressiva i excelsa i un dramatisme punyent que arrossega l’espectador. El segon acte és modèlic i avui en dia tots els bons afeccionats recorden com a mítica la interpretació de Maria Callas, Tosca, i Tito Gobbi, Scarpia, que et deixa literalment sense alè.