La idea d’Europa segons Steiner

La cultura és una invitació a cultivar la noblesa de l’esperit. La cultura parla en veu baixa: “Du sollst dein Leben ändern” (Has de canviar de vida). La saviesa que proporciona no es manifesta amb paraules, sinó amb fets. Ser “culte” no només requereix molt més que erudició i eloqüència. Més que res, significa cortesia i respecte. La cultura, com l’amor, no té capacitat per imposar-se. No ofereix cap garantia. I tanmateix, l’única possibilitat que tenim d’assolir i protegir la nostra dignitat humana ens la brinda la cultura.

Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades en la realitat, en la substància de les coses. I la “idea d’Europa”, doncs?

Els cafès europeus

Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa fins als cafès de Copenhaguen, per davant dels quals passava Kierkegaard, capficat durant les seves passejades. Si es dibuixa el mapa dels cafès s’obtindrà una de les referències essencials de la “idea d’Europa”.

El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria, per al flâneur i per al poeta o el metafísic i la seva llibreta. És obert a tothom però també és un club. Una tassa de cafè, un got de vi o un te amb rom proporcionen un escenari per treballar, per somiar, per jugar a escacs o, simplement, per passar-hi el dia còmodament. A la Viena imperial i d’entreguerres hi havia tres grans cafès que constituïen l’àgora, el lloc de l’eloqüència i la rivalitat d’escoles opositores d’estètica i d’economia política, de psicoanàlisi i de filosofia.

Les persones que desitjaven trobar Freud o Karl Kraus, Musil o Carnap, sabien exactament a quin cafè buscar-los, i el lloc que hi tenien reservat. Lenin treballava en el seu tractat sobre l’empiriocriticisme mentre jugava a escacs amb Trotsky. Mentre hi hagi cafès, la “idea d’Europa” tindrà contingut.

Europa a peu

Europa sempre s’ha pogut fer, i es pot fer, “a peu”. Homes i dones han traçat les seves rutes caminant d’un poblet a un altre, de vila en vila, de ciutat en ciutat. La majoria de les vegades les distàncies tenen una escala humana i, per tant, el viatger les pot recórrer a peu. Aquesta realitat determina una relació fecunda entre la humanitat europea i el seu paisatge, que ha estat modelat i humanitzat per peus i per mans.

Aquí també veiem que la diferència amb l’Amèrica del Nord, Àfrica o Austràlia és realment radical. A Amèrica la gent no camina d’una ciutat a l’altra. L’esplendor del Gran Canyó, dels pantans de Florida, té a veure amb una dinàmica tectònica i geològica, però que no té cap relació amb l’home; fins i tot pot semblar una amenaça per a l’home.

Carrers amb història

Dels carrers i les places recorreguts a peu pels homes, les dones i els nens europeus, n’hi ha centenars que tenen noms d’estadistes, militars il·lustres, poetes, artistes, compositors, científics i filòsofs. Llegir els rètols dels seus carrers és fer una ullada a un passat present.

En canvi, als Estats Units, les avingudes, les carreteres i els carrers estan numerats o, en el millor dels casos, es distingeixen per la seva orientació amb l’epítet “nord” o “oest” afegit al número.

El pes ambigu del passat en la idea i la substància d’Europa prové d’una dualitat primordial. Es tracta de la doble herència d’Atenes i de Jerusalem.

L’herència d’Atenes i Jerusalem

L’ideal socràtic de l’anàlisi de la vida, la recerca platònica de certeses transcendents, les investigacions aristotèliques sobre les relacions problemàtiques entre paraula i món van obrir el camí seguit per Tomàs d’Aquino i Descartes, per Kant i Heidegger. Així doncs, aquests tres cims preeminents de l’intel·lecte humà i la sensibilitat creativa —la música, les matemàtiques i la metafísica— fan bona l’afirmació de Shelley que “tots plegats som grecs”.

No és en absolut una exageració afegir que aquest destí sorgeix també del llegat de Jerusalem. El repte monoteista, la definició de la nostra humanitat considerada en diàleg amb el transcendent, el concepte d’un Llibre suprem, la noció de llei com una cosa indissociable d’uns manaments morals, el nostre mateix sentit de la història com un temps ple de significat tenen el seu origen en l’enigmàtica singularitat i dispersió d’Israel.

El modern Apocalipsi

Molt després del que els historiadors han anomenat “el pànic de l’any mil”, les profecies de catàstrofes escatològiques, i les numerologies que miren d’establir-ne la data, saturen la imaginació popular europea. És com si Europa, a diferència d’altres civilitzacions, hagués intuït que un dia s’esfondraria sota el pes paradoxal dels seus èxits i la incomparable prosperitat i complicació de la seva història.

Algunes propostes

Així doncs, permeteu-me assenyalar, d’una manera inevitablement inexperta i provisional, unes quantes possibilitats que fan que pagui la pena intentar descobrir si la “idea d’Europa” no ha de quedar arraconada en aquest gran museu del passat que anomenem història. El geni d’Europa és allò que William Blake hauria anomenat “la santedat del minut concret”.

Europa sens dubte morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials.

La grandesa de l’homo sapiens consisteix exactament en això: l’assoliment de la saviesa, la recerca del coneixement desinteressat, la creació de bellesa. Potser és entre els sovint fastiguejats, dividits i confosos fills d’Atenes i de Jerusalem que podríem recuperar la convicció que “la vida sense analitzar”, en definitiva, no paga la pena de ser viscuda.

GEORGE STEINER.

Catedràtic de Cambridge. Referències del text que va pronunciar a la conferència Nexus (Holanda 2004).