Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

Norma

La melodia infinita de Bellini.

“Casta diva, che inargenti…”  “Casta deessa, que il·lumines d’argent…” Qui no s’ha emocionat mai tot sentint aquesta mítica ària? És un símbol indiscutible del bel canto,  un estil vocal que es va desenvolupar a finals del segle XVII fins a mitjans del segle XIX a Itàlia i que es va estendre arreu d’Europa.

Fragment de l'òpera interpretada per Amics de l'Òpera de Sabadell.

“Norma”, l’obra mestra de Vincenzo Bellini (1801-1835), té una força aclaparadora, tant des del punt de vista dramàtic com del musical, amb les seves llargues i adorables melodies, per a les quals el compositor sicilià estava tan dotat.

Sovint en l’òpera trobem personatges que, o bé estan merament esbossats o fins i tot, que són pures caricatures. N’hi ha pocs dels quals puguem dir que són personatges de carn i ossos, de cap a peus. Norma és, sense cap gènere de dubte, un d’aquests. Personalitat immensa, Norma és polièdrica i contradictòria: sacerdotessa compromesa, dona enamorada, enfollida de gelosia i venjativa, mare secreta i amorosa, una mentalitat oberta i comprensiva quan troba la pau i, finalment, exemple de dignitat suprema en acceptar el sacrifici de la seva pròpia vida, al qual arrossega el seu amant Pollione, el destí del qual està lligat indefectiblement al de Norma, com a expiació de les seves culpes. Norma és un veritable gegant operístic i, per damunt de tot, un personatge tremendament humà que viu la seva història a les Gal·lies, durant l’època de l’ocupació romana, al voltant de l’any 50 a.C.

D’on ve Norma? L’òpera en qüestió, la vuitena de les deu que va compondre Bellini, mort prematurament als 33 anys d’edat, fou estrenada a La Scala de Milà el 26 de desembre de 1831 i no fou precisament un èxit aquella nit. L’autor del llibret fou Felice Romani, el llibretista més prestigiós del moment a Itàlia, habitual col·laborador de Bellini, però també d’altres grans compositors. Per crear l’argument de “Norma”, Romani va anar a beure d’una font francesa, la tragèdia en cinc actes “Norma o l’infanticidi”, original del dramaturg Alexandre Soumet, que s’havia estrenat a París l’abril del mateix any de 1831. Romani va sotmetre aquesta obra a canvis profunds i va fer un llibret en dos actes, on l’infanticidi, encara que Norma està temptada de posar-lo en pràctica, no hi és present. La figura de Norma està directament inspirada en el personatge mitològic grec de Medea que, per tal de venjar-se del seu amant Jason, que l’ha abandonat per una altra, mata els dos fills que ha tingut amb aquest. Aquest mite va donar origen a nombroses òperes, la més cèlebre de les quals és “Medea”, de Luigi Cherubini, estrenada a París el 1797. Una altra òpera que lliga temàticament amb “Norma” de manera directa és “La vestale”, de Gaspare Spontini, estrenada el 1807, també a París, en el sentit que ens presenta una sacerdotessa que incompleix els seus vots per amor.

La figura de Norma s’inspira en el personatge mitològic grec Medea.

Els altres personatges protagonistes de l’òpera de Bellini són Pollione, el procònsol romà, enemic de la tribu gala a la que pertany Norma, però amb el qual ha desenvolupat una llarga història d’amor secret que ha produït dos fills. Pollione és un home impetuós i arrogant que creu que quan es cansa d’una dona té dret a triar-ne una altra sense donar explicacions. La tercera en discòrdia és Adalgisa, una bella i jove novícia, futura sacerdotessa, que quan descobreix on s’ha ficat renuncia a l’amor del romà. Els seus duos amb Norma són senzillament memorables.

El personatge de Norma ha estat un veritable vehicle de lluïment per a grans sopranos. Ja fou estrenada per una artista mítica: Giuditta Pasta i la gran rival d’aquesta, Maria Malibran, també va interpretar el paper. Més contemporàniament fou Maria Callas qui va sublimar el personatge de la sacerdotessa druida extraient d’ella tots els matisos imaginables. Callas fou Norma i Norma fou Callas. Ella va marcar el camí a totes les seves successores.

La repercussió de l’obra va anar més enllà del món artístic i va transcendir també al gastronòmic. La seva estrena i el seu èxit va coincidir amb el naixement d’una nova recepta siciliana: un plat de pasta acompanyat amb albergínies, tomàquets, alfàbrega fresca i ricotta. S’explica que Nino Martoglio, un escriptor, poeta i director de teatre sicilià va quedar tan impressionat per aquesta recepta que la va comparar amb l’òpera exclamant “È una Norma!”. D’aquí que aquesta recepta es conegui arreu com a “Norma”.