Tast de cultura

Aprèn i gaudeix: l’art, la música i les paraules ens permeten descobrir d’on venim per poder decidir cap on anem.

Le Nozze di Figaro

La revolta social

“Si voleu ballar, senyor comte…” Aquesta irònica i punyent ària és la primera de les tres que canta el personatge de Figaro en l’òpera de Mozart Le nozze di Figaro  (17851786). És una ària plena de ressentiment social dissimulat enmig de molta xerrameca i és que aquesta òpera va d’això, precisament: un nou ordre social.

Le Nozze di Figaro versa sobre un nou ordre social que s’albira a Europa a finals del segle XVIII, un nou ordre que portarà molta cua, molt d’enrenou, molta guerra i molta sang vessada però que transformarà la història per sempre més: la caiguda de l’aristocràcia i l’arribada de la burgesia emergent.

Una òpera sobre la caiguda de l’aristocràcia i l’arribada de la burgesia emergent.

Aquesta obra mestra de Mozart, la primera de les tres joies que el compositor de Salzburg va crear conjuntament amb el llibretista venecià Lorenzo da Ponte, fou estrenada en el Burgtheater de Viena el 1r de maig de 1786. La recepció per part del públic fou més aviat discreta, però és que els vienesos no acabaven d’entendre la genialitat de Mozart, sempre molt avançat respecte als compositors del seu temps. En canvi, a Praga la seva música era adorada i Le nozze di Figaro va arrasar quan, a finals del mateix any, va ser presentada a la capital txeca. Tan gran fou l’èxit que li fou encarregada una nova òpera per ser estrenada a la ciutat, que seria Don Giovanni.

Teatre La Faràndula (Sabadell). Amics de l’Òpera de Sabadell.

Quan Le nozze di Figaro va ser estrenada, Europa bullia. I això va ser gràcies a una munió d’intel·lectuals que, sobretot a França, havien anat escalfant l’ambient. La burgesia, la nova classe emergent, tenia diners però no tenia poder, que estava en mans de l’aristocràcia i l’església, dues institucions molt caduques i amb mentalitat més que endarrerida, sobre les quals es recolzava la monarquia. Els intel·lectuals teoritzaven sobre aquesta situació, indicant clarament cap a on havien d’anar les coses: el govern de la raó. A França, la més pura expressió de la monarquia absoluta d’origen diví, la situació s’anava deteriorant paulatinament i el govern, el rei inclòs, va ser incapaç de veure la tempesta que s’estava apropant.

Xavier Aguilar (Bartolo), Toni Marsol (Figaro), Núria Vilà (Susanna), Eugènia Montenegro (Marcellina). Teatre La Faràndula (Sabadell). Amics de l’Òpera de Sabadell.

Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais (1732-1799) fou un dramaturg francès famós per la seva trilogia formada per El barber de Sevilla (1775), Les noces de Figaro (1784) i La mare culpable (1792). Les dues primeres van donar lloc a òperes cèlebres i varen gaudir de gran èxit en la seva època. Pel que fa a Le nozze di Figaro va ser censurada nombroses vegades per Lluis XVI a causa del seu contingut altament ‘subversiu’, ja que criticava de manera despietada els privilegis arcaics de la noblesa i la desigualtat social característica de l’època.

Carles Daza (Conte), Núria Vilà (Susanna). Teatre La Faràndula (Sabadell). Amics de l’Òpera de Sabadell.

Mozart es va interessar per l’obra de Beaumarchais després de veure Il barbiere di Siviglia de Paisiello a Viena el 1783. Quan la segona obra de la trilogia fou finalment estrenada el 1784 a París ràpidament fou censurada per tot Europa, entre altres llocs a Viena. Mozart, però, sempre agosarat i, no ho oblidem, membre de la maçoneria, va tenir la idea de fer-ne una òpera. Da Ponte va confegir el llibret descarregant-lo hàbilment del contingut més sensible i incidint més en la psicologia dels personatges. L’emperador Josep II, germà per cert de la reina Maria Antonieta de França, que se les donava de liberal i tolerant, va autoritzar l’òpera, tot i mantenint la prohibició sobre l’obra teatral. I així va néixer aquesta meravellosa òpera del genial Mozart.

Mozart va vestir la seva particular ‘revolució’ amb música sublim i una teatralitat extraordinària

Le nozze di Figaro de Beaumarchais es va estrenar a París el 27 d’abril de 1784; la de Mozart, a Viena el 1r de maig de 1786. El 14 de juliol de 1789 esclatava amb tota la força la Revolució Francesa, després de la qual ja res seria igual. Aquest esdeveniment va escombrar de manera radical l’antic règim. Mozart va vestir la seva particular ‘revolució’ amb música sublim i una teatralitat extraordinària. No endebades és en “Le nozze di Figaro” on millor es pot apreciar l’estreta unió entre música i teatre.

Se vuol ballare…